Conquesta de l’inútil —que pren el títol del llibre homònim de Werner Herzog— és la primera exposició retrospectiva d’Adrià Julià (Barcelona, ​​1974). S’hi proposa un recorregut a través de diferents projectes realitzats des de 2006 fins avui. Les obres de l’artista es caracteritzen per desencadenar processos de recerca molt feixucs, que exploren els règims històrics, polítics i científics sota els quals es van desenvolupar les successives cultures de la imatge. Així, doncs, des d’una comprensió experimental del document, propera als cineastes d’avantguarda o als precursors en enginyeria òptica, els seus treballs no solament adopten diversos llenguatges que van de la fotografia a la performance, del cinema expandit a la instal·lació, sinó que també plantegen claus de lectura igualment variades. Així mateix, Julià opera amb procediments anàlegs als de la tradició microhistòrica, ja que rescata aspectes de vegades anecdòtics o desatesos pels relats imperants, que serveixen per abordar aquelles especificitats contextuals en què porta a terme cada projecte. Notes on the Missing Oh (2009-2015), un conjunt de peces sobre la banalització i espectacularització de la guerra; Cat on the Shoulder (2013-en curs), entorn dels vincles entre màquina, dispositiu i cos, i Ruinas da Fala (2009-2011), on recorre l’experiència dels falansteris fourieristes al Brasil durant el segle xix, són alguns exemples que donen compte de les seves exploracions al voltant del que en podríem dir una arqueologia tecnològica sobre la producció, la distribució i el consum d’imatges Des d’una altra perspectiva, l’ús simbòlic i ideològic de l’arquitectura, en propostes com Truc Trang Walls (2006) i, sobretot, We Used to Talk About Objects as Found (2010); les conflictives relacions de l’utopisme centreeuropeu amb la colonització, a Marcus Spring Cottage (2008); la violència a manera de gest iconoclasta, a Marginalia I - XI (2017), o reflex d’una masculinitat agonista, a Hot Iron Marginalia (HELMETCAM) (2017), així com la prolongació i traducció de l’imperialisme a través de la indústria de l’entreteniment hollywoodià, a A Very White Flower (2020), constitueixen una possible estructura temàtica per a aquesta exposició, en la qual Julià analitza quines potencialitats amaga allò que és incomprès, fragmentari, fracassat, i allò que, sense tenir una utilitat normativa —l’inútil a què es refereix el títol de la mostra—, expressa la mida, la bellesa i l’abast de certs afanys. Finalment, cal assenyalar la inclusió de dos projectes concebuts per a La Virreina Centre de la Imatge: la peça Exercise for an Overexposed Landscape (# 3) (2021) i America’s Sweethearts (2021), en coproducció amb el Centre d’Art La Panera de Lleida, un treball sobre el tancament de les sales de cinema durant la pandèmia que recupera el paviment d’un d’aquests espais per a l’oci cultural. També es presenten, setmanalment i en horari diferent, les performances The Penitential Tyrant: Dolores Is Pain (2019) i The Captain, the Girl and Politics as Applied to Appetite (2010).